13 de septiembre de 2007
El movimiento ciudadano ha tenido una inmensa fortuna con la decisión de Rosa Díez de dejar el Partido Socialista y ponerse a trabajar en la organización de una alternativa política al bipartidismo español. A la señora Díez le apasiona la política, tiene una notable experiencia, ha demostrado una gran firmeza moral y es muy conocida en todo el país. Pero además de la señora Díez es el conjunto de Basta Ya, el más importante (¡y bien que esta importancia es una desgraciada importancia!) movimiento cívico español el que se incorpora a este movimiento. Por si fuera poco el principal referente del constitucionalismo, Fernando Savater, ha decidido apoyar la iniciativa, con lo que ello significa en términos de talento, imaginación, encanto y buen humor.
El reciente congreso de Ciutadans habría sido un buen momento para que estas personas empezaran a trabajar políticamente junto a otras que en Cataluña ya habían empezado a hacerlo, y con éxito. Pero el congreso no sirvió (tampoco) para eso. Cabe esperar que la asamblea de “Unidad, progreso y democracia”, el nombre provisional (muy poco sexy, mucho menos que “Pro” y mucho menos que el enteramente deseable: “Pro Ciudadanos”, del que fascinan, además, sus siglas Pc: Personal Computer, obviamente) que ha adoptado la iniciativa política de Basta ya sirva para lo que aquel congreso no sirvió. En el bien entendido que deberán evitarse todas las palabras ridículas, tipo “fusión”, “coalición”, “federación”, “confederación” y hasta “matrimonio” que el lenguaje sentimental, la adolescencia política, el nacionalismo y la política de cuotas han diseminado como gelatina de alien.
Vale.
•
Correspondencias /Jordi Amat
Benvolgut Arcadi,
He seguit amb interés la boswelliana en marxa d’aquest estiu. El llibre és apassionant. Quan a finals dels anys vint a Espanya es va començar a conèixer la “nova biografia” –la dels Zweig, Strachey, Maurois, és a dir, la dels artífexs de la literaturització del gènere- un crític de gran prestigi –Antonio Marichalar, l’autor de la biografia experimental Riesgo y ventura del Duque de Osuna- va dir que ja no caldria referir-se només a Boswell, que ja hi havia altres models. El problema és que La vida de Samuel Johnson havia estat i seguiria sent gairebé desconeguda. Pels lectors, però també (i això és més greu) pels creadors. Aquest desconeixement, crec, ha estat fatal pel desenvolupament del gènere a Espanya: anys i anys ignorant el punt més d’una paràbola que enllaça al vell Plutarc amb el gamberro Strachey.
Un dels pocs que sí l’havia llegida i amb molta atenció era Josep Pla. Ell mateix ho explicaria al comentari que el 1928 o el 1929 va escriure sobre les biografies d’André Maurois. Em fa l’efecte que sense l’exemple de Boswell, Pla no hauria concebut la Vida de Manolo contada per ell mateix. No juga el Pla biògraf a convertir a Hugué en una mena de gran xerraire tipus Johnson? El mètode Boswell, a més, el tornaria a emprar amb Un señor de Barcelona.
El més interessant és que el Manolo (que Riba considerava que era la millor obra de Pla) va ser ràpidament traduït al castellà i no em sembla descabellat pensar que també va ser el model de biografia que Chaves Nogales va usar pel seu extraordinari Belmonte.
Perdona per la llauna erudita.
